Hedy Lamarr

Hedy Lamarr (Viena, Imperi austrohongarès, 9 de novembre de 1914 – Altamonte Springs, 19 de gener de 2000) va ser una actriu, productora i inventora estatunidenca, nascuda Hedwig Eva Maria Kiesler en el si d'una família jueva.

A més a més de la seva carrera cinematogràfica H. Lamarr és coneguda com a inventora,^[1] amb el nom de Hedy Kiesler Markey.^[2] Amb el seu amic el compositor George Antheil, va registrar la patent d'un sistema de codificació de transmissions anomenat espectre eixamplat per salt de freqüència proposat llavors per al radioguiatge dels torpedes americans durant la Segona Guerra Mundial, encara que no fou aplicat (patent USA 2.292.387).^[3] La tècnica va reaparèixer en l'àmbit militar en la dècada del 1960. Actualment és, per exemple, utilitzada per als sistemes de posicionament per satèl·lits (GPS, GLONASS), els enllaços xifrats militars, les comunicacions de la llançadora espacial amb la Terra, i més recentment en els enllaços sense fil Wi-Fi

Biografia

Hedy Lamarr figura avui entre les actrius més mítiques del cinema estatunidenc, tot i que la seva corona va ser sovint discutida. Amb Louise Brooks, Marlene Dietrich, Greta Garbo, Lana Turner, Lauren Bacall, Rita Hayworth, Gene Tierney, Ava Gardner, Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor i algunes altres, simbolitza l'encís de Hollywood. Anomenada «la dona més bonica del món» per Louis B. Mayer, que volia fer-ne la nova Garbo, mentre que Rita Hayworth era «la dea de l'amor» i abans que Ava Gardner esdevingués «el més bonic animal del món» —l'estatus de les actrius es degradava—, Lamarr va il·luminar amb la seva presència les pel·lícules signades per King Vidor, Jack Conway, Victor Fleming, Jacques Tourneur, Marc Allégret, Cecil B. DeMille, Clarence Brown, i va col·laborar amb Josef von Sternberg i Douglas Sirk; hauria estat, d'altra banda, la mestra de Frank Borzage, Billy Wilder i Otto Preminger, Charles Chaplin i Orson Welles: hom somiava amb una filmografia enriquida d'aquesta manera.

En la cimera de la seva glòria, entre 1938 i 1949, Hedy Lamarr va ser la companya de James Stewart, Charles Boyer, Clark Gable, Spencer Tracy, Ray Milland, John Garfield, així com la seva amant. Va conèixer també John Kennedy, Howard Hughes, Errol Flynn i Marlon Brando entre d'altres, deixant per a la posteritat una imatge de reina alhora altiva i escandalosa, després la d'un final patètic, entre cirurgia equivocada i fets diversos.

A l'heroïna de The Strange Woman, Experiment perillós, Samson and Delilah, Dishonored Lady, Lady of the Tropics, Tondelayo, li han faltat certament clàssics, però ha interpretat des d'Helena de Troia fins a Joana d'Arc, passant per nombrosos gèneres, del western a l'espionatge, del melodrama a la comèdia. La seva destacable bellesa esAl final dels anys trenta, una nova generació d'actors i d'actrius envaeix Hollywood per a felicitat dels estudis i del públic, grans consumidors de carn fresca. Una multitud de joves belleses s'imposen ràpidament: la desvergonyida Lana Turner, nova Harlow platí, l'atordidora Rita Hayworth, la misteriosa Gene Tierney, la rossa irlandesa Maureen O'Hara, que en technicolor evoca una posta de sol, Betty Grable, que precedia Marilyn Monroe, Linda Darnell, «l'àngel de Hollywood», Ida Lupino, Vivien Leigh... Entre totes aquestes dones, dos productors, i no menors, distingeixen Hedy Lamarr, que es beneficia no sols de la seva bellesa espectacular, sinó igualment de la seva distinció europea i d'una experiència ja llarga, puix havia debutat en el cinema el 1930. Esdevé per a Louis B. Mayer, el president de la Metro-Goldwyn-Mayer, i per a Walter Wanger, destacable descobridor de talents, «la dona més bella del món» —cosa que significa «la dona més bella de la pantalla»— succeint una Greta Garbo que trontollava sobre el seu pedestal, considerada desgastada als trenta-dos anys.tà sempre incontestada. La seva mala reputació tendeix a esborrar-se

«La dona més bella de la pantalla»

Al final dels anys trenta, una nova generació d'actors i d'actrius envaeix Hollywood per a felicitat dels estudis i del públic, grans consumidors de carn fresca. Una multitud de joves belleses s'imposen ràpidament: la desvergonyida Lana Turner, nova Harlow platí, l'atordidora Rita Hayworth, la misteriosa Gene Tierney, la rossa irlandesa Maureen O'Hara, que en technicolor evoca una posta de sol, Betty Grable, que precedia Marilyn Monroe, Linda Darnell, «l'àngel de Hollywood», Ida Lupino, Vivien Leigh... Entre totes aquestes dones, dos productors, i no menors, distingeixen Hedy Lamarr, que es beneficia no sols de la seva bellesa espectacular, sinó igualment de la seva distinció europea i d'una experiència ja llarga, puix havia debutat en el cinema el 1930. Esdevé per a Louis B. Mayer, el president de la Metro-Goldwyn-Mayer, i per a Walter Wanger, destacable descobridor de talents, «la dona més bella del món» —cosa que significa «la dona més bella de la pantalla»— succeint una Greta Garbo que trontollava sobre el seu pedestal, considerada desgastada als trenta-dos anys.
Des de la seva cinquena pel·lícula, el 1933, esdevingué una celebritat internacional gràcies al primer nu integral —el seu— i a fingir un orgasme en una pel·lícula destinada al circuit tradicional. Els atzars de la seva existència, un matrimoni mundà i amistats perilloses, una fugida rocambolesca lluny dels nazis, faran que la jove no reaparegui fins a cinc anys més tard a les pantalles. Si el seu èxit d'escàndol és poc atenuat, Mayer li fa adoptar, com a mesura de precaució, un nou pseudònim en homenatge a Barbara La Marr,^[6] il·lustre vampiressa del mut morta precoçment el 1926 i gran amor del nabab. El 1938, Hedy reneix amb una identitat nova en un altre continent, més bonica que mai, amb l'aura de Greta Garbo, la delicadesa de Loretta Young, i un erotisme entre Vivien Leigh i Ava Gardner.

Carrera

Hedy Lamarr figura en totes les antologies del cinema eròtic a causa de la seva participació en Extaze, però la seva carrera és en general devaluada, sobretot perquè les seves pel·lícules són rares. Si la seva bellesa està incontestada, el seu estatus d'actriu és sovint qüestionat malgrat el prestigi de les seves col·laboracions.

Hedwig es presenta sola, amb setze anys, als estudis Sascha de Viena. La futura Hedy Lamarr entra «al món del silenci expressiu» per mediació del seu compatriota escenògraf Georg Jacoby, que ha realitzat nombroses pel·lícules, entre les quals Vendetta el 1919, amb Emil Jannings i Pola Negri El petit Napoleó el 1922, la primera pel·lícula en què apareix Marlene Dietrich, i cosignatari del famós Quo Vadis? de 1924. La contracten per a dues pel·lícules —Geld auf Der Strasse amb Rosa Albach-Retty, l'àvia de Romy Schneider, i Tempesta en un got d’aigua, el 1930 i 1931— i com a guionista per mantenir-la a prop d'ell. Segueix amb No necessitat de diners de l'alemany Carl Boese, i Els tretze baguls del senyor O. F. d'Alexis Granowsky, amb Peter Lorre i Margo Lion. El 1933, en Extáze de Gustav Machaty, presentada a la Biennal de Venècia, és condemnada pel papa Pius XII

Aquesta carrera americana comença amb Casbah de John Cromwell, produïda per Walter Wanger i United Artists, un remake de Pépé le Moko de Julien Duvivier, en què succeeix a Mireille Balin i Charles Boyer a Jean Gabin. Meravella en el paper d'una parisenca arribista que porta involuntàriament l'heroi a la seva perdició. Als vint-i-quatre anys, sembla ja de tornada de tot. Segueix amb l'exòtica Lady of the Tropics de Jack Conway, d'un guió de Ben Hecht, amb Robert Taylor de company. I comença al costat de Spencer Tracy el rodatge complex d'I Take This Woman, també sobre un guió de Hecht, començat per Josef von Sternberg, reprès per Frank Borzage i acabat per W. S. Van Dyke, anomenat One Shot Woody, que el signa sol.

Després de començaments de fanfara i una mala experiència, Lamarr comença en la comèdia antisoviètica Camarade X de King Vidor, enfront de Clark Gable, sobre un guió de Ben Hecht: en un paper semblant a Ninotchka rodat l'any precedent, parodia Garbo agreujant la seva veu i diverteix en situacions incongruents com aquella en què condueix un tramvia omplert de cabres i de pagesos amb guerreres. Troba Tracy i Conway per a les aventures de Boom Town, eclipsada tanmateix per la parella que formen Gable i Claudette Colbert, i Vidor per a una de les seves obres principals, la nostàlgica Souvenirs, amb Robert Young, que denuncia un ordre purità opressiu, abans de rivalitzar amb Judy Garland i Lana Turner en Ziegfeld Girl de Robert Z. Leonard, en què només se li demana que sigui encisadora —un dels grans èxits de 1941

L'any següent, l'estrella es llança a la producció independent. The Strange Woman és realitzat per encàrrec de Douglas Sirk i signat per Edgar Ulmer. Aquest psicodrama de costums, d'un romanticisme exacerbat, es desenvolupa a Nova Anglaterra a començaments del segle xix i ofereix el seu millor paper a Lamarr: el retrat d'una criminal esquizofrènica. Tot segons una novel·la de Ben Ames Williams, autor igualment de Que el cel la jutgi, l'adaptació de la qual a la pantalla va valer a Gene Tierney una nominació a l'Oscar. Lamarr comparteix aquí el cartell amb George Sanders i Louis Hayward. Per desgràcia, el fracàs de la seva pel·lícula seguint La dona deshonrada de Robert Stevenson amb John Loder, marca la fi brutal, des de 1947, de la seva experiència com a productora

Els nou anys següents són marcats per una relativa discreció, si s'exceptua el triomf de Samson and Delilah de Cecil B. DeMille (1949), inspirat del Llibre dels jutges, amb Victor Mature, George Sanders i Angela Lansbury: fixa per sempre la seva imatge de dona fatal, freda i sense cor. Hedy Lamarr passa llavors de la comèdia Let's live a Little de Richard Wallace, amb Robert Cummings i la russa Anna Sten, a la pel·lícula d'espionatge A Lady Without Passport de Joseph H. Lewis, un enamorat de la psicoanàlisi, amb John Hodiak, la intriga de la qual es desenvolupa a l'Havana sota Batista, i reuneix els dos gèneres en My Favorite Spy de Norman Z. McLeod, al costat de Bob Hope. Prova altra banda el western amb la Paramount, amb Copper Canyon de John Farrow, propietària d'un saloon, enfront de Ray Milland.

Fa les últimes passes en L'amant di Paride de Marc Allégret, en què encarna la mítica Helena de Troia i Massimo Serato el no menys mític Paris, i en el semidocumental La història del món d'Irwin Allen i produït per ell mateix, en el qual participen igualment Ronald Colman i els germans Marx, en què fa el paper de Joana d'Arc. El 1957, Hedy Lamarr comparteix els crèdits de la seva última pel·lícula oficial, Dones davant el desig de Harry Keller, amb la soprano Jane Powell, Jan Esterlí i George Nader

La invenció

En una de les transformacions més sorprenents dels temps moderns, Hedy va evolucionar de temptadora de la pantalla gran a dea de l'enginyeria. Lluny de ser només un símbol sexual, podia explicar igualment el funcionament d'un sistema d'espectre eixamplat per salt de freqüència, cosa que no és un tema menor. El 1941, d'acord amb el coinventor George Antheil, va proposar el seu sistema secret de torpedes radioguiats que permetia al torpede saltar entre 88 freqüències diferents, fent impossible la detecció per l'enemic de l'atac submarí. Una codificació de transmissió 20 anys abans d'hora, i utilitzat avui encara per al posicionament de satèl·lits (GPS...), les comunicacions de les naus espacials amb la Terra, o a la tecnologia Wi-Fi.

Seguint les fonts, Lamarr i Antheil van aportar una contribució decisiva a la victòria dels aliats, després la seva invenció va ser oblidada. La majoria, tanmateix, afirmen que el sistema era tan avançat que la US Navy va declarar que era impracticable i va considerar amb menyspreu l'explicació que certes parts funcionaven com el mecanisme d'un piano mecànic. La tecnologia va evolucionar i el 1962 el sistema d'Hedy va ser finalment instal·lat per la Navy.

El despatx de les patents estatunidenc té, en efecte, datat del 10 de juny de 1941 i signat amb d'altres per Hedy Lamarr, la descripció d'un sistema de conducció de torpedes impossible de confondre. La patent titulada Spread Spectrum preconitza fer variar de manera simultània, i segons el mateix codi gravat sobre dues targetes perforades, les freqüències de l'emissor i del receptor. Els progressos de l'electrònica quinze anys més tard van fer que el procediment fos utilitzat en la crisi dels míssils a Cuba el 1962, fins a les bombes anomenades intel·ligents tirades sobre l'Iraq. Quan la patent va ser desclassificada en els anys 60, el dispositiu va ser igualment utilitzat pels constructors de materials de transmissió. Avui, la majoria dels telèfons portàtils, per a millorar les seves comunicacions amb els emissors, fan servir la tècnica Lamarr